La producció 'Hannah dels tres països' arriba a les 100 funcions aquest cap de setmana al Club Pollença. 

L’han creada, conjuntament amb el director Pere Fullana, les menorquines Carol Suàrez, Patrícia Morales i la mallorquina Kelly Martínez (ara substituïda per Alba Flor Salas). Aquesta és una obra pensada per al primer i el segon cicle de primària, és a dir, adreçada a un públic infantil (nins de 6 a 12 anys aproximadament) i té com fil conductor la multiculturalitat que ens fa passar per qüestions tan a l’ordre del dia com la xenofòbia, la violència masclista, l’homofòbia i tot allò que comporta la migració forçosa.

Actualment, 191 milions de persones viuen fora del seu lloc d’origen d’entre les quals un esfereïdor 49 % són dones. ‘Hannah dels tres països’ conta la història de tres al·lotes de tres països diferents -Síria, Brasil i Romania- que es veuen obligades a abandonar sa casa. El to de la representació és molt semblant a una faula i temes com la discriminació, la violència, la persecució i la confiscació de béns són tractats a partir d’una òptica entendora per a nins.

La menorquina Carol Suàrez ens parla sobre aquesta obra produïda per la companyia mallorquina Iguana Teatre – Teatre de la Sargantana. 

• Tenint en compte com de complicat és que una obra infantil funcioni més enllà de les escoles i les funcions subvencionades, ‘Hannah dels tres països’ ha estat tot un èxit. Quina creus que ha estat la clau d’aquesta acollida?

‘Hannah del tres països’ tracta de temes que, per desgràcia, estan a l’ordre del dia. Supòs que això ha influenciat molt. També crec que ha tengut aquesta acollida pel to de l’obra, perquè és directa i dura però té un fons carregat d’esperança. I, potser, això és el que la gent necessita: creure que les coses es poden millorar, que el món anirà a millor gràcies a tots.

• Com va sorgir la idea de tractar aquests temes tan esgarrifosos com recurrents que sofreixen les persones migrants?

Des del principi teníem una cosa molt clara: «es fiets no són ases, són fiets». Si són capaços de veure les notícies cada dia, de jugar a jocs violents, perquè no anàvem a xerrar nosaltres de temes així? Si, a més, tenim la sort de poder utilitzar la màgia del teatre i fer-los viatjar allà on volem? En cap moment vam crear l’obra pensant que xerraríem de temes banals i sense fons. El teatre ha de dir alguna cosa, ha de ser crític amb el seu temps, amb la seva societat. És una eina molt poderosa. L’hem d’aprofitar. 

• Ha estat complicat posar-se en el lloc d’una nina obligada a deixar-ho tot per cercar un poc d’esperança?

Sí, més o menys. El moment més difícil era quan havíem de crear el personatge que se’n va a causa de la guerra. Crec que la meva companya Patrícia ho tenia més complicat. Perquè, al cap i a la fi, persones que se’n van per falta de recursos (com el cas del meu personatge) tots en tenim de ben a prop per agafar referència, no? Avui en dia són molts els joves que se’n van de casa perquè no poden treballar en aquest Estat. Així com està el panorama cultural, qui sap si jo me n’aniré també per cercar una mica d’esperança.

• Una de les parts que sol triomfar entre els nins que assisteixen a veure l’obra és la cançó que heu inventat en relació a l’explotació infantil per part de multinacionals del sector textil. Al teu parer, anomenar algunes d’aquestes empreses a l’obra pot arribar a influenciar en els hàbits de consum de les persones que veuen l’obra?

No ho sé, potser sí. A jo m’ha influenciat. L’any passat per Nadal, passejava per Porta de l’Àngel (Barcelona) per fer les compres habituals de Reis, etc. Volia aprofitar per comprar-me un parell de jerseis i potser uns calçons. Vaig anar directe a Zara, a Mango… perquè, sincerament, sempre ho havia fet. I mira per on, aquell dia no vaig poder. Caminava i no em podia treure la cançó del cap. Em vaig posar nerviosa i me’n vaig anar a casa meva. Vaig pensar que no era just. I no he tornat a comprar a cap de les botigues que surten a la cançó.

• Com ha estat l’experiència de ‘recórrer’ els Països Catalans amb una obra feta des de Mallorca, amb dues menorquines i una mallorquina, respecte a la qüestió dialectal?

Si més no, curiós, ha, ha, ha! Una no se n’adona de les diferències de vocabulari que hi ha entre aquí i allà. Però sempre ha anat prou bé. Quan la funció acaba, els nins sempre ens demanen: «D’on sou? Què vol dir ‘ca’?». Ens agrada veure que, encara que tenim diferències dialectals, la clau per entendre’ns és la voluntat d’entendre.