Les 'road movies' són un dels gèneres més intrínsecament cinematogràfics. Això esdevé natural en tant que el camí o viatge físic de la trama té relació amb la vida o camí vital dels seus personatges. Per tant, s’uneix el sentit visual (el camí o el viatge) amb la narrativa (el conflicte vital) en un mateix marc audivisual: la carretera.

El camí és l’objecte narratiu principal d’aquest tipus de films, les 'road movies' tenen sentit pel procés d’anar d’un punt inicial cap a un altre final. Allò més interessant és que sempre es tracta d’un sentit figurat i literal alhora. Podríem considerar que aquest gènere podria tenir com a origen l’antiga literatura èpica grega. Però, com pot tenir aquest gènere un sentit tan rellevant a la història del cinema? Inclús, per què és un gènere tan cinematogràfic?

Existeixen grans exemples que quasi tothom coneix, encara que no hagi vist la pel·lícula, com són la extraordinària ‘Thelma and Louise’ (1991) de Riddley Scott (a Filmin o Movistar), la divertidíssima ‘Little Miss Sunshine’ (2006) de Dayton i Faris (a Disney+) o la intrigant ‘No country for old men’ (2007) dels germans Coen. No obstant, totes aquestes obres tenen una cosa en comú, totes són produccions americanes. És evident que aquest fet ens passarà habitualment sempre que cerquem obres conegudes de qualsevol tipus de pel·lícula, el nostre imaginari fílmic està contínuament bombardejat per Hollywood. En aquest cas, intentaré plantejar alguns títols menys coneguts però que són produccions de diferents parts del planeta o del cinema americà independent.

Una de les primeres grans 'road movie' és la italiana ‘La Strada’ (1954) de Fellini (a Filmin), que significa 'carrer' en català, ja ens informa que aquest és un protagonista del film. Zampanó és un artista ambulant, no massa bo, tossut i bastant antipàtic. Gelsomina és la germana de la dona de Zampanó, que ha mort, i després, paga a la mare de Gelsomina perquè vagi amb ell. És una obra on la cara de Gelsomina i les seves vivències són essencials. Ja que ella necessita tenir una missió a la vida que encara no té, i és la vida en el carrer allò que més li impacta, tot i tenir a Zampanó hi ha alguna cosa que sempre li fa estar amb ell. Pocs anys després, un altre mite del cinema d’autor europeu del segle passat, Bergman creà ‘Smultronstället’ (1957), que traduït seria 'maduixes salvatges', on ja podem observar la importància del viatge. Un vell doctor ha d’anar a un homenatge a la seva antiga universitat, però abans té un malson on hi apareix el seu cadàver, decideix anar-hi en cotxe i aturar-se a la casa on anava de vacances quan era un nin, allà creixien aquestes maduixes salvatges. Aquí veiem com s’uneix el camí físic amb el transcendental, ens trobam davant d’una reflexió vital, un viatge crepuscular i humanista cap a la infància.

No obstant, les 'road movies' no estan subjectes a un únic to cinematogràfic (clar ha quedat amb els tres exemples inicials) i un gran referent d’això és ‘Fuel’ (1971) la primera pel·lícula de Spielberg, encara que pugui parèixer impossible, va haver un temps que Spielberg no era el famós director que coneixem actualment. Aquesta obra és magnífica i poc coneguda, a més d’unes de les seves obres més interessants. Es va realitzar en temps record de rodatge, ja que fou una pel·lícula produïda per a la televisió. Es tracta d’una adaptació d’un relat curt de Matheson, on el personatge principal condueix en el desert dels EUA. De sobte, un camió cisterna el persegueix amb la intenció de matar-lo. No sabem qui condueix, mai veiem el conductor ni sabem perquè el vol matar. El muntatge i la construcció narrativa és brutal, la forma de crear imatges en moviment és aclaparadora. No és gaire estrany, ja que Spielberg és un mestre creant relat amb el moviment dintre del pla. Els films de carretera també poden ser increïbles thrillers on el mal és el motor del fil narratiu, com el personatge de Javier Bardem en ‘No country for old men’ (2007).

Les ‘road movies’ ens relaten històries de canvis i reflexions del passat, per tant ens trobam habitualment amb personatges tempestuosos i amb grans conflictes que els hi han marcat profundament. En aquests sentit, hi ha 2 exemples d’una bellesa absoluta. ‘The Straight Story’ (1999) de David Lynch que hi és a Filmin, FlixOlé i Movistar i ‘Nebraska’ (2013) de Alexander Payne que també és a Filmin i Movistar. Aquesta darrera és una altra pel·lícula on tornam a veure un protagonista ancià que te símptomes de demència. Ell creu que a guanyat un premi i ha d’anar a recollir-lo. El seu fill l’acompanya tot i saber que és una estafa. En aquest viatge, la relació amb el seu fill anirà canviant. És un drama amb tocs de comèdia o una comèdia dramàtica, en tot cas és una obra bellíssima i preciosa sobre la vida i les relacions humanes. La pel·lícula de Lynch és una absoluta obra mestra de la història del cinema, amb un senzill fil narratiu i que no ens recorden pus a la resta de la onírica i surrealista obra de Lynch. Ens narra la preciosa i simple història d’un vell que viu a Iowa i que coneix l’infart del seu germà, amb el que duia 10 anys sense parlar, i que vol tornar a veure. La seva única forma de fer aquest viatge és amb la seva talladora de gespa, ja que no pot conduir perquè s’està quedant cec i te problemes al maluc. La seva travessia melancòlica i reflexiva on tot va més ràpid que ell és una al·legoria vitalista única que ens reconcilia amb la vida.

No obstant, existeixen encara multitud d’exemples de ‘road movies’ molt diferents. Un exemple seria la pel·lícula de Mark Cousins, gran documentalista especialitzat en obres sobre el propi cinema, on podem trobar un documental sobre la vida d’un productor històric cinematogràfic contada mitjançant la pel·lícula de carretera ‘The Storms of Jeremy Thomas’ (2021) que es pot visualitzar a Movistar +. Un altre exemple, de film de carretera de gènere diferent és ‘Mad Max: Fury Road’ (2015) de Miller que és a Amazon Prime i HBOMax, tot i ser molt coneguda és d’una qualitat cinematogràfica rellevant. Podríem afegir ‘Inside Llewyn Davis’ (2013) dels germanos coen i ‘Crazy Heart’ (2009) de Cooper que es pot veure a Disney +, com a obres germanes que ens conten les tempestes de cantants de carretera. La primera d'elles amb una narrativa visual increïble que atrapa i la segona amb una actuació excel·lent de Jeff Bridges. Finalment, un altre referent rellevant quant a la diversitat del gènere és ‘Diarios de motocicleta’ (2003) de Salles, de caire històric ens relata el viatge en moto que va fer el Che amb un amic seu per tota Llatinoamèrica. És una obra interessant per a entendre aquesta figura històrica i allò que va revelar-se en favor de la seva ideologia.

Després d’aquest recorregut fílmic que he plantejat, cal anomenar a dos autors essencials en aquest gènere: l’alemany Wim Wenders i Jim Jarmush. Aquest darrer és un ‘enfant terrible’ del cinema independent americà i bàsicament fa tot allò que li fa ganes, de comèdies absurdes a obres reflexives. Però, té diverses obres relacionades amb els films de carretera. La seva segona obra ja és una 'road movie' anomenada ‘Stranger than Paradise’ (1984) a Filmin. Aquesta obra és molt senzilla que ens relata el viatge de dos amics i la cosina d’un d’ells, que se'n van a Florida amb aquesta il·lusió i rebel·lia del jovent que està desesperat pel seu entorn. Més tard, realitzà ‘Mystery Train’ (1989) a Filmin i Movistar+, que és una pel·lícula d’episodis, on cada episodi te un viatge rellevant per als seus personatges. Per a acabar, la pel·lícula ‘Paterson’ (2016) que és a Filmin i Movistar+, no és un film de carretera, però el viatge en bus del seu protagonista és essencial per als transcurs de la trama. Aquesta obra és reflexiva i amb un guió extremadament cuidat. Ens narra la història d’un xofer de busos d’una ciutat que escriu poemes, ell viu a Paterson que és també el seu nom, un cercle metafòric de la trama del film. Aquesta és una obra madura, reflexiva i vitalista on l’espectador és interpel·lat alhora que van succeint les escenes.

Wim Wenders és un dels autors més rellevants a Europa. En el seu cas trobam vàries obres d’aquest gènere tan peculiar. Són exemples ‘Alice in den Städten’ (1974) a Amazon Prime, ‘Falsche Bewegung’ (1975), ‘Im Lauf der Zeit’ (1976), ‘Der Amerikanische Freund’ (1977) o ‘Don't Come Knocking’ (2005), entre d’altres. No obstant, ‘Paris, Texas’ (1984) que es pot veure a Amazon Prime, és la seva obra mestra i és probablement la pel·lícula de carretera més captivadora de la història. El film comença amb un pla general del desert mentres escoltam la magnífica banda sonora de Ry Cooder, que marca el so pausat de la seva guitarra que tantes vegades després hem escoltat. Dins d’aquesta immensitat apareix un home perdut. Quina idea més interessant per a crear el conflicte narratiu. El desert i un home perdut, que a més no sap qui és. El seu germà el troba i intenta que recordi. En un moment diu París, el seu germà s’imagina que està parlant de França, però li mostra una fotografia de París a Texas. Travis, el personatge principal, vol anar-hi. Abans, coneix que té un fill i a partir d’unes gravacions comença a recordar, creant un nou vincle amb el seu fill, que l'acompanya a París, Texas. És molt revelador, que és aquest film el viatge físic cap a Texas, és sobre la memòria d’una vida, d’anar recordant i valorant allò que has viscut. Començam sense saber res de la vida de Travis i anam descobrint-la a la vegada que ell. També, sap de quina manera pot trobar la seva exparella i així coneixerà més de tot allò que no recorda. Quan aconsegueix parlar amb ella, com a espectadors coneixem el conflicte de les seves vides en una seqüència magistral d’un encant i simbolisme únic, una de les escenes amb més sensibilitat que mai he vist. Tota una obra mestra que ens parla de la vida, de les errades, de la memòria, però sobretot de ser capaços de revisar-nos i ser conscient de les nostres actuacions. Aquesta pel·lícula guanyà la Palma d’Or del Festival de Canns i és probablement la ‘road movie’ que ha volat més alt en la història del cinema.