L'obra teatral 'Ivan i els gossos', de la companyia La Ruta 40, es representa aquest cap de setmana al Teatre del Mar. Es tracta d'un monòleg escrit, l'any 2009, per la dramaturga anglesa Hattie Naylor, que ha estat traduït per Pau Carrió, la direcció és a càrrec de Xavier Boada, i la interpretació de Pau Rosell.

'Ivan i els gossos' és una història basada en fets reals, que ens situa a Moscou l’hivern del 1996. Relata la vida d’un nin de quatre anys, Ivan Mishukov, que s'escapa de casa seva cansat de suportar tota mena d'abusos, la mare no es preocupa per ell i la parella d'aquesta és un alcohòlic violent. Per sobreviure n'Ivan demana almoina pels carrers i viu amagat als voltants d'una fàbrica. No confia en les persones. Al cap de poc es fa amic d'una manada de gossos salvatges amb els quals acaba convivint i compartint el menjar que aconsegueix. Durant dos anys viu com un més de la manada, la líder de la qual, la blanca Belka, el bressola i protegeix, Ivan i els cans es comuniquen amb udols, lladrucs i grunyits. Creant una mena de lligams indestructibles entre animal i humà així com entre humà i animal. Finalment, la policia moscovita l'acaba detenint.

Si el text és meravellós i emotiu, amb un llenguatge simple i a la vegada poètic; la interpretació del jove actor és absolutament impressionant, tendra i salvatge alhora. Des del primer moment, Pau Rosell està increïble, es posa sota la pell del protagonista, s’entrega totalment i fa un viatge emocional molt intens. La seva actuació atrapa els espectadors i els manté bocabadats, els transmet i fa sentir totes les emocions de n'Ivan: tristesa, por, alegria... i sentiments: esperança, il·lusió, innocència, prudència, pertinença, solitud, desolació... En definitiva, un espectacle imprescindible, en Pau amb la seva posada en escena fa posar els pèls de punta.

Però qui és Pau Rosell? Ell ho explica: «Sóc un jove devorador de teatre. Estudiï Història de l'Art a la Universitat de Barcelona i interpretació a l'Estudi Laura Jou. Amb la companyia La Belka Teatre he interpretat 'Ivan i els gossos' i 'Emmagatzemats' i he estat com a ajudant de direcció a l'espectacle 'El puto peó negre (i coix)'. M'agrada fer i veure teatre perquè pens que tenim la necessitat de trobar-nos, mirar-nos i explicar-nos històries que ens remoguin. Pens que el teatre és una arma de canvi social molt poderosa i que després de l'entreteniment és la seva funció principal».

El jove actor de vint-i-dos anys continua dient: «Em sent profundament agraït de les persones amb les quals hem compartit el viatge i amb les sales de teatre que encara aposten pel nostre cau. A n'Ivan i a Belka i als altres i als carrers mullats que fan pudor i a la neu i als boscos i als udols a la lluna i al fred i a la suor que traspassa la jaqueta i a les sabates i als cartons i als llacs glaçats i a les fogueres i als borratxos i als cossos desfets sota la neu i a la gana i a la set i a na Svetlana i a n'Erina i a les capses de música i a totes les coses salvatges que ens envolten enmig de la ciutat. Sent que he anat creixent acompanyat de n'Ivan».

La màxima responsabilitat en un monòleg recau sobre la interpretació de l'actor. Pau Rosell se'n surt amb nota, té la força i la presència escènica necessàries per tirar endavant una obra d'aquestes característiques. És brutal el que aconsegueix transmetre aquest jove actor amb la comunicació verbal, però sobretot, la no verbal. Espectacular com treballa el personatge des de la mirada, el moviment corporal, la veu, el gest, els canvis de registre, i evoca la resta de personatges. El so ambiental i els efectes sonors, que recreen l'acústica dels diferents espais ficticis pels quals transcorre l'obra, són molt importants, si més no, dins un espectacle amb una escenografia pràcticament inexistent.

El colpidor text de la dramaturga anglesa Hattie Naylor trasllada els espectadors al Moscou de l’era Ieltsin, en ple esfondrament del sistema soviètic, que ha portat milers de persones al carrer. Quan la caiguda del comunisme porta a un capitalisme atroç i a desigualtats socials amb extrema pobresa i misèria en alguns sectors de la població. És una situació que no resulta estranya perquè es repeteix a molts llocs i moments de la història. Alhora també és un al·legat a les classes polítiques per permetre la violència, la pobresa i casos com aquest.