Nadia Ghulam va néixer a Kabul, l’Afganistan, l’any 1985. Quan tenia vuit anys, durant la Guerra Civil, va caure una bomba a ca seva, i l'explosió li va provocar ferides molt greus. Va estar molt de temps a l’hospital.
Quan va sortir de l’hospital, catorze operacions més tard, la seva família continuava vivint amb moltes penúries. En aquells moments s’havia acabat la guerra, però l’havia seguida la instauració del règim talibà, que no permetia que les dones fessin feina. Això era greu per a la família de na Nadia, perquè el pare tenia problemes de salut i no podia treballar, i el germà gran havia mort. En aquestes circumstàncies, la Nadia va decidir que tenir onze anys i ser una al·lota no podia ser un impediment per ser l’home de la casa. Va decidir fer-se passar per un al·lot i sortir a treballar per mantenir el pare, la mare i les dues germanes petites. Va viure amb un nom que no era el seu durant onze anys.
Passat el temps, va viatjar a Europa amb una ONG. Fa vuit anys que viu a Badalona i fa el que sempre ha volgut: estudiar i formar-se per poder ajudar el seu país.
Nadia Ghulam va voler explicar la seva història, i ho va fer amb l’ajuda de n’Agnès Rotger a 'El secret del meu turbant' (Edicions 62, 2010). Aquest llibre va guanyar el Premi Prudenci Bertrana 2010.
Optimista respecte de l'Afganistan
Aquests dies na Nadia és per Mallorca, ha fet diverses xerrades a instituts i ha presentat, acompanyada de Caterina Valriu, els seus llibres a Can Alcover, a Palma. «Sent parlar de que els drets de les dones estan molt malament al meu país, però els dels homes no estan gaire millor, he viscut deu anys com a home i ho puc assegurar» explica Ghulam que també es mostra optimista amb l'evolució d'Afganistan: «es fan moltes coses per defensar els drets de les dones, el canvi arriba gràcies a la lluita de les joves, la destrucció provocada per quaranta anys de guerres encara hi és, però jo que cada any visit el país, veig com evoluciona ràpidament i com les sl·lotes joves d'avui s'atreveixen a fer coses que jo mateixa no m'hauria atrevit».
Sobre l'ús del vel islàmic a Europa, Nadia Ghulam diu que «és una qüestió de llibertat, de dret a escollir si el vols dur o no, el més important és que les al·lotes vagin a classe, un dia de classe canvia moltes coses de la nostra vida» i explica la seva pròpia evolució: «fa uns anys li vaig dir a la meva mare catalana: jo som musulmana i vull dur el vel, i ella en va contestar que d'acord. Més endavant li vaig dir que no duria vel, que duria una gorra, i ella també va dir que d'acord. De més gran li vaig dir que no duria ni vel ni gorra i aleshores em va dir: 'anem a la perruqueria'. Això és llibertat, deixar que escullis».
Nadia Ghulam també afegeix que «Jo som musulmana, crec que tenc molta formació i que som bona persona, però no duc mocador, allò important no és la roba, sinó la persona, la fe i el cor de la persona».
