Molt es parla de fer un nou museu d’art contemporani a l’edifici de Gesa. Personalment, consider que abans seria una bona acció pensar en el que ja tenim i que no és gens balder. Comprar obra i fer-ne difusió de l’existència d’aquestes instal·lacions culturals seria una bona acció.
Recentment, el bisbat ha restaurat l’antic Museu Episcopal. Ara es diu Museu d’Art Sacre i realment és un altre museu. En primer lloc, podem veure la magnificència de l’edifici gòtic que l’acull, les petites intervencions de Gaudí a finestres i balcons. A més al fons hi ha diverses peces importants: el retaule de Sant Jordi, el retaule de Santa Clara i un Crist romànic: totes elles peces que qualsevol gran museu desitjaria. Dins l’art antic també el Museu de Mallorca i el de la Seu, amb els més antics rimmonins del món que abans portaven en processons del Corpus encastats a una vara els primatxers.
En tocant a l’art contemporani, la primera cosa a destacar és la Fundació Pilar i Joan Miró. Fa unes setmanes ja en parlàrem de l’exposició actual amb gran part del seu fons.
Tenim també el museu del Baluard, un bell edifici dels arquitectes García-Ruiz que s’integra amb les antigues murades de ciutat i l’aljub que abastia d’aigua als vaixells que arribaven al port de la banda de la Riba. Té una col·lecció molt centrada en la pintura de les Balears i organitza exposicions temporals d’artistes actuals. En aquest aspecte record la magnífica d’Anselm Kiefer quan Cristina Ros n’era la responsable. Però cal destacar que al seu interior guarda una obra mestra insòlita. Aquesta és l’abecedari original que Joan Miró va fer pel llibre de poetes mallorquins El Vol de l’Alosa; jo he vist a can Blai Bonet i en Llorenç Moyà emmarcada la litografia que s’adjuntava amb el llibre, ja que apreciaven molt el projecte. Jo no em cans mai d’observar aquesta íntima cal·ligrafia, aquesta sensibilitat d’una peça admirable. Aquesta obra és a més part de la història de la ciutat i de Mallorca, molts de poetes participaren d’aquesta bella iniciativa de Pere Serra en temps del franquisme més sòrdid, allà per l’any 1973.
Però devem a la Fundació Joan March la presència d’una col·lecció d’art contemporani espanyol excepcional. Al carrer Sant Miquel, la casa original restaurada per Guillem Forteza, es desplega una mostra única d’un nivell altíssim, des de Picasso fins als nostres dies. L’exposició està també molt ben muntada, s’explica amb detall al decurs de les sales. Tots els pintors i escultors significatius hi són presents. Trobam Juli Gónzàlez, un alabastre sereníssim de Chillida, Eduardo Arroyo, Zobel, el grup el Paso, Tàpies, etc. La peça total, l’obra única que tal volta és el màxim de la seva existència és la d’Eusebi Sempere com a pintor i escultor. Estic parlant de les quatre estacions: amb un disseny quasi lineal i variant els colors veiem l’univers de l’alacantí que interpreta el pas de la vida. Qualsevol que miri la peça, en els quatre estadis que presenta, s’emocionarà i s’identificarà amb la visió delicadíssima de Sempere. Per cert, l’escultura de Chillida en formigó dels anys setanta Lloc d’encontre V, que la Fundació donà a la ciutat, situada al principi de la Rambla presenta aquests dies una petita pintada a un lateral, convindria netejar la malifeta de l’annerot de torn.
Crec que ens cal divulgar i enfortir, no fer volar coloms. La gent no se’n tem dels tresors que guarda aquesta ciutat mediterrània.
