Setmanari Sóller

133
anys

Majoral: «El concert del Principal era per dir adéu, però la gent m'ha fet seguir»

690

Biel Majoral és mestre, músic, cantador nascut a Algaida i referent cultural indiscutible de moltes generacions.

08-07-2018 | dbalears

Biel Majoral és mestre, músic, cantador nascut a Algaida i referent cultural indiscutible de moltes generacions. Amb motiu del seu concert al Teatre Principal de Palma respon a les preguntes d'Ona Mediterrània i dBalears.

-Com us sentiu com us descriuen com a mestre de mestres?
-La paraula mestre sempre m'ha agradat molt, més que la de professor. Em diuen 'mestre de mestres' perquè he dedicat 37 anys de la meva vida a fer escola a Magisteri, que és la Facultat en la qual es formaven els mestres. Toni Artigues i jo hi vam entrar el mateix any. Vaig jubilar-me abans però en Toni va continuar fins que va morir.

-Què hi ha darrere una paraula com 'mestre', que hi ha a sota d'aquesta professió?
-Al darrere la paraula mestre hi ha un mossatge, uns mossos. Hi ha una gent que vol aprendre (aprendre bé) per tal de tenir un bon ofici o fer feina. Per tant, quan el mestre els agafa és conscient que tot allò que els hi transmetrà ho hauran d'aprendre. Un mestre sempre ha d'estar disposat a ensenyar tot el que sap i fer que l'alumne ho aprengui. A Mallorca hi ha mestres de fuster, de ferrer, etc. Hi ha molts tipus de mestres a l'Illa.

-Parlant de la vostra tasca a la Universitat de les Illes Balears (UIB) quines tipologies de nous mestres s'estan formant?
- A vegades penso que els joves surten de la UIB una mica despistats. Magisteri ha tengut dues etapes. Una quan només era Magisteri i era un caliu de gent que estudiava aquí i tenien ganes de fer moltes de coses. Tots ens trobàvem al bar i ens coneixíem. I després, una segona etapa, quan ens varen diluir dins una macro Facultat d'Educació que ens va fer perdre personalitat. La noció de 'mestre' es va diluir i varen voler formar a un prototipus de persona qualificada tècnicament però sense valorar els aprenentatges. Un mestre si no sap coses, no pot ensenyar. Com neixen les escoles normals en el món? Neixen arran de la Revolució Francesa quan el poble s'adona que també ha de poder ensenyar als infants, que no només és un privilegi de l'Església i les classes privilegiades. Van fer una dita tan senzilla com: 'tot aquell que sàpiga alguna cosa i la vulgui explicar, que vengui'. És això el que ha de ser un mestre i no només explicar tècniques, sinó que ha de consolidar culturalment la 'persona'.

-Els mestres actuals es preocupen de la mateixa manera, tant per ensenyar, com per fer-ho amb un ús correcte del català? Tenen les eines a la Universitat per fer-ho així?
-Quan vaig començar a fer classes érem pocs, però vàrem començar a lluitar i hi arribà un moment que hi va haver una gran quantitat de coneixements i matèries de català. Explicar la gramàtica és fonamental i avui en dia no es fa. Aleshores, amb els anys van començar a llevar crèdits d'aquestes matèries. Crec que els mestres avui dia no surten suficientment preparats, però tot d'una que comencen a treballar, en arribar a les aules, es comencen a conscienciar i formar. Quan veuen la diversitat, valoren que cal una eina integradora. La persona que vol fer de mestre ha de tenir una gran capacitat d'adaptació i sobretot tenir ganes de transmetre.

-Com es fa més resistència, com a mestre o com a pagès?
-Per tot hi ha de tot. Com a pagès hi ha molta beneitura, molts només pensen que s'ha de manejar una màquina grossa i s'hi cal espenyar un camí ho fan. Llavors hi ha la part de la 'pijeria' dels pagesos, els que només creuen que han de poder menjar les elits i fan productes per a minories econòmiques. Això no és el món de la pagesia. El pagès és una persona que estima la terra, la cultiva i ofereix allò que fa a la societat. Ara és usual un tipus de pagesia 'sofisticada' que molts en diuen ecologia. A mi m'agradava més com ho feia el meu pare que no tenia tots aquests problemes ni volia etiquetes i pensava en el món que l'enrevoltava.

-Quin paper han tengut aquestes etiquetes per a la pagesia?
-Jo ho trobo nefast perquè crea unes dicotomies socials que marquen a la gent. Pensar que pel fet de fer un determinant producte, pots dir que és 'únic en el món', és classista. No sé què en pot pensar una persona de Son Gotleu que també té la necessitat de menjar. Ho desequilibram tot de tal manera que hem perdut el sentit natural de les coses. La pagesia és la professió més bella i extraordinària, però implica estimar la terra i que aquesta sigui generosa i serveixi per proveir a la gent del teu entorn.

-El passat 30 de juny us vàrem tornar a veure sobre un escenari, en un concert molt especial en el Teatre Principal de Palma, amb la col·laboració d'amics com Miquel Brunet, Bartomeu Mestre, Maria Rosselló, la Banda de Música d'Algaida... Amb què us quedau d'aquest concert?
- Doncs em quedo amb tota aquesta gent que hi va voler col·laborar, que va voler venir a sonar. El concert va néixer quan el Vicepresident del Consell, Francesc Miralles (que havia estat el batle d'Algaida) em va proposar que actuàs en el Principal. I com que hem de ser agraïts, vaig dir que sí. Però, ja que és un marc incomparable i que el valoro en totes les dimensions primigènies, llavors vaig dir que volia la participació dels meus amics. Va ser un espectacle i tots ells han fet una feina desinteressada, totalment gratuïta. Va ser un concert de qualitat.

-Imposa un Teatre Principal ben ple i en el qual devíeu veure moltes cares conegudes?
-Als coneguts no els vaig veure fins al final del concert perquè el sistema de llums enlluernava. Crec que totes les persones que van venir al Principal sabien exactament qui era jo i quines cançons canto des dels anys 70 fins avui. Sempre he fet el mateix predicament i em podem acusar de no haver canviat. Bé, va ser molt emotiu quan van encendre els llums i vaig veure aquella gent de totes les edats dreta davant meu i aplaudint. Sempre he pensat que la cultura l'han de fer totes les edats. Em vaig emocionar i vaig aguantar, miraculosament, les llàgrimes.

-Com la podem fer aquesta cultura? Com poden les generacions més joves mantenir viva aquesta cultura que deis que és tan important?
-Només hi ha una manera de transmetre la cultura i és que la facis amb sinceritat, pensant que allò que tu fas és bo i que ho has interioritzat, que t'ho creus, que has fet el mossatge. Cal interioritzar-ho. Per exemple, el primer disc el vaig publicar el 97 però ja feia concerts des dels 70. No tenia el coratge de fer un disc si no tenia la consciència que allò que feia era bo per arribar a la gent. Per tant, jo crec que si es presenta amb honestedat i sinceritat, demostrant que allò que hom fa ho coneix i és seu; la gent ho escolta i no té cap problema en fer-ho, diguis el que diguis. Mira que en dic de coses a les cançons, però a Mallorca no he tengut mai cap problema amb ningú. Enlloc m'han dit 'perquè cantes això' i la gent ho escolta i ho respecta, tot i poder pensar de diferent manera. Si aconseguim aquest respecte, ja em donaria per satisfet, perquè voldria dir que som la societat madura a la qual s'aspira.

-Podem pensar que concerts com aquest serveix per començar a acomiadar-se o queda Biel Majoral per molta d'estona?
-Vull ser molt sincer. Quan vaig pensar en aquest concert vaig pensar que diria adéu. Que m'acomiadaria, perquè ja tenc una certa edat i la mort d'Artigues i altres amics m'ha afectat. També m'agrada fer feina al camp. Ara estic jubilat i tenc una finqueta en la qual m'agrada fer-hi feina, llaurar. I clar, si has de cantar, pateixes perquè creus que ja no resistiràs. Ara bé, quan vaig veure com anava el concert vaig pensar que no era un adéu. Així, si ara em ve una agrupació i em diu 'aquí hi ha una injustícia, per favor vine a cantar', com és el cas de Valtonyc o en el seu moment l'Assemblea de Docents, ho faré fins que tengui forces.

-Entenem que Antoni Artigues també hauria format part d'aquest concert de dia 30?
-La realitat, Artigues clar que hi era. Quan em varen demanar per fer el concert li vaig demanar a Toni i em va dir que per descomptat. Ell ni sabia que estigués malalt quan vàrem programar l'espectacle i va ser tot molt precipitat. La mort de Toni ha estat un cop molt fort. Pensau que no només varem viure plegats a Barcelona i varem fer més de trenta anys de feina un devora l'altre, sinó que ja ens coneixíem d'abans i teníem una amistat llarguíssima plena de converses i reflexions. No he parlat amb ningú, tan mai, com amb en Toni. La majoria de coses que cant són poemes triats per ell. En el concert, Toni 'hi va ser' simbòlicament i musicalment.

-Com donam a conèixer a les generacions més joves personalitats com Artigues o Macià Manera?
-Només hi ha una manera, fen veure a la gent que a Mallorca (al marge del divertiment) ha existit una gent compromesa, coherent i que ho han fet d'una manera normal. Manera era un picapedrer. També Biel Caragol, que era un home que picava nou hores diàries amb un compressor i que després sortia a cantar. I cantava unes cançons que emocionaven a la gent. Si nosaltres podem transmetre aquesta naturalitat, que ens prové de tot un bagatge cultural, ho haurem aconseguit. Quan al Principal hi vaig veure alumnes que feia 35 anys que els hi havia fet escola, vaig tenir una alegria immensa. En els meus concerts sempre faig una cançó dedicada als mestres.

-Sempre tendreu ànims per cantar 'Jo sóc català' o 'Porrassa'?
-Sí! 'Jo sóc català' no la vaig escriure jo, ho va fer Capellà a una època molt difícil, l'any 35. Si ell va ser capaç de fer això, animar a la gent arreu de Mallorca, cal que reivindiquem el seu llegat. És molt mala cosa que ens hagin volgut negar els lligams amb la gent del Principat, sobretot en matèria de llengua. Sempre penso en la ràbia que fa a molta de gent que Ramon Llull no escrivís res en castellà. De Llull no han pogut dir mai cap frase en llengua castellana i han embogit. Han intentat fer un Any Llull que no l'he acabat d'entendre i que només n'ha sortit beneficiada l'Església, perquè no va escriure res en castellà i això els desespera. Si fos castellà, segurament ja seria sant. Hem de saber que Llull va ser un personatge nostre que va escriure unes coses meravelloses i que el podem criticar per la vida que va dur. Doncs en la cançó un mestre d'escola va al Principat i hi veu la repressió. Per això la canto. Pel que fa a la 'Porrassa', va ser una cançó que va néixer per la necessitat (també arran d'un glossador, Llorenç Mora) de donar resposta a la polèmica sobre quina bandera autonòmica s'havia de posar. Ell va dir la glossa i jo en vaig fer la història. Textos meus, a les meves cançons, n'hi ha pocs. La cançó ecològica més bèstia que s'ha cantat mai la canto jo i és una glossa que vaig trobar. Diu així: 'Quan l'arbre no vol la fulla/Ella tota sola cau'. L'única glossa meva és sobre l'arribada dels alemanys (no contra els alemanys) i el problema que els nostres fills no puguin accedir a comprar-se un habitatge. En el fons no he fet res més que agafar les coses que han dit els altres i 'fer-les meves' i llavors aplicar el meu propi constructe musical, les tonades i la manera de cantar.

-Creis que els alemanys d'ara són suecs, danesos, etc.?
-Crec que estem perduts. Crec que fa temps que aquesta terra nostra ha estat venal. Ens han enlluernat i fet creure en els doblers. Chomsky ho explica molt bé, és la manipulació informativa. Han fet creure que a Mallorca tots som milionaris. Aquí hi ha gent que pateix, gent normal, i no formam part de les elits. El que han fet les elits mallorquines amb els doblers que han guanyat és invertir fora de l'illa.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris