Sóller i el cinema

Parlem de Sóller i la història del cinema a la nostra vall. Quelcom que ja és record dels records.Record que mon pare em parlava d' aquelles sessions de cine mut i feia memòria d'un "culebrón" que es deia "La mano que aprieta". Això devia ser a La Defensora l'any 1915 o 1916. No ho tenc molt clar.

- El què sí és cert que el 1913, Suau i Truyol estrenaven un film titulat "Bendición del tren de Sóller", un document cinematogràfic sobre els detalls d'aquella efemèrides.

- I el 1924 la vila de Bunyola es convertia en escenari de filmacioó puix que s'hi roda el llargmetratge "El jefe político", basat en la novel·la d'El Caballero Audaz.

- Curiós. I més essent una companyia frencesa la que realitzà tal pel·lícula . Un diari madrileny explicava "de la popular novela de El caballero Audaz y que tan encontradas pasiones despertó en nuestro país, se ha hecho una escenificación magnífica y se ha rodado una cinta qeu pronto se exhibirá en Madrid. Sabido es que en la obra de José María Carretero se fustigan los viejos modos de gobernar mostrando a flor de piel todo cuanto fue arma a esgrimir en aquellos tiempos que por fortuna pasaron para no volver."

- "Pasaron para no volver"?

- No siguis sarcàstic.

- Vols dir que això de la pol·lítica no porta ben sovint el varí incorporat?

- Pot ser sí. Però això no és el tema que ens ocupa.

- Tens raó. Parlem de cinema.

- A la monografia "El cinema de les Balears" de Cristòfol Miquel Sbert llegim: "El final de la primera Guerra Mundial dóna lloc a una forta ànsia de divertiment i la gent pomple els cinemes. El fet d ela seva barator, de no tenir gaire on triar i la sensació de luxe i de cosa agradable, ajuda especialemtn ala gent pobra, que durant unes hores té la vaga sensació de viure fora de la seva misèria. L'empresari d'aquesta època sol esser unhome autodidate, força emprenedor i treballadro, que creu en el progrés i que sempre té una serie de feines o negocis diferens. NO és afeccionat al cinema i pequè sovint els resultats econòmics no són gaire estimulants només hi dedica el cap de setmana. Apareix la primera societat encarregada d'una cadena de cinemes, la Cinematografia Balear Marquès, de Sóller."

- Caram. Això era en els anys 20 del segle passat?

- Això mateix.

- Tot un exemple de gent avançada.

- Potser sí. El que hem de concretar en refèrncia a l'esmentada pel·lícula "El jefe político" es va titular a Espanya "L'home de Balears" i la casa francesa que en va fer la producció era la Hugon, de París. El personatge principal de l'argument és un advocat que s'aprofita de la política, aconsegueix els seus objectius am bmales arts i al final hagué de suportar el rebuig i abandonament per part de tothom.

- Ben merescut com també s'ho mereixenerien alguns polítics d'ara.

- Dius bé, però deixa'm anar amb aquest tema que no és la política. Això un altre dia.

- Idò el què volia dir és que es precís protegir els teatres històricds que ens resten i que un dia foren cinemes. Pens amb la Defensora i sobre tot amb el teatre Victòria.

- El teatre Victòria. Parlem-ne!

- El Victòria, situalt al carrer del matix nom, fou inaugurat l'any 1909 ie s deia aleshores El Foment Catòlic. Fou seu de la Congregació Mariana i ja des dels seus començaments es dedica`a actes culturals i també la cinema. Primer es va dir Cine Patio i més envant cine Victòria, dirigit per la congregaicó fins el 1913. Aquell any passa a mans dels que eren des de que fou construït els seus propietaris, la família Mora, que el va seguir dedicant al cinema. EL 1917 passa a l'empresa Marquès i tant el pati com a la sala d'hi celebraven funcions no només de cinema sinó també de tatre. El 1958 l'Església comprava la propietat i l'edifici sguia oferint programamcions dominicals. D'allò al dia d'avui han passat moltes coses...

- Arquitectònicament é d'admirar la façana de característiques neoclàssiques sobre llenç de pedra amb un gran arc cegat central que no acaba de ser de ferradura, però que el suggereix. Les dues pilastres que flaquegen el frontó central tenen també el se itnerès estètic. En resum, podréim dir, que és un curiós exemplar de fort caràcter local on el que és cla`ssic i el que és rústic es donen la mà.

- Idò molt bé.

- Avui gràcies al DVD podem retornar a tants llunyans dies, els dies del cine mut i això es peruqè moltes d'aquelles pel·lícules tan antigues s'han pogut reproduir en aquest nou sistema.

- Sí que és una sort. I ja amb el conma de la paraula, aquelles funcions de després de la guerra civil, al Fantasio i l'Alcázar i aquells programes de mà, que els infants col·leccionàvem. El cine dels diumenges esperat durant tota la setmana.

- Potser el meu record me´s present d'aquells anys sia una funció en francès, un film protagonitzat per Jean Gabin, "La Porte des Lilas" que recreava els ambients populars dels barris de París. Això devia ser abans dels 60 i haig de dir que la sala e l' Alcázar es va omplir de gom a gom, tanta era aleshores la gent de Sóller que sabia francès i que va entendre la pel·lícula en la seva versió original.

- Caram!

- Sí. Fou com un simpàtic esdevenimetn que tothom aplaudí. I no menys simpatiqeus eren aquelles sessions estiuenques al "Patio Fantasio", el cinema al cel obert qeu de nit s'omplia desl efluvis de les limoneres. Un record encara més curiós. PErò el quen o hem d'oblidar és que l'artífex de tant diversió i entreteniment era l'amic Miquel "Pinoi", al cel sia.

- Les sessions de cinmea no s'aturaven en temps de la guerra civil i en el descans es projectava el retrat de Franco, la qual cosa significava que esl espectadors s'havien d'aixecar de la cadir ai entonar el Cara al Sol, braç en alt. Quedar-se assegut, si no era una persona invàlida, suopsava un càstic segur.

- Quines coses!