"Sicut oculi"

Conta l'amic, el professor, polític i escriptor Miquel Durani Pastor, descendent de família sollerica, que havent arribat a les seves mans en temps de la Transició una documentació que havia estat de Falange, pogué composar un llibre, que titula Sicut Oculi, valuosa i memorable tasca que ens explica nombrosos detalls de la tasca de vigilància de la Dictadura. Ell mateix ens informa que "en base a informacions trameses a un jutjat especial apareixen en els documents de Falange tota mena de sospites i averiguacions sobre persones desafectes al Règim els anys 1941-1945." Un punt curiós és el d'aquells sollerics i habitants de Sóller que es trobaven en situació de llibertat vigilada. El Règim franquista convertí Espanya en bons i dolents. Els dolents eren, segons els guanyadors de la guerra, els que havien cregut un dia en la República i la democràcia, com era el cas d'aquells paisans que considerats rojos no podien donar una passa sense que ho sapigués l'autoritat governativa.

-Devia ser un malson permanent.

-Supòs que sí.

-I hi figuren els noms d'aquelles persones de Sóller en règim de llibertat vigilada?

-Sí. En Miquel Duran en facilita la llista.

-I qui eren?

-La llista és llarga. Macià Bennàser, Miquel Bennàser, Ramon Cabrer, Miquel Calafat, Melcior Capó, Salvador Castanyer, Francisco Castro, Pere Coll... Hi havia fins i tot gent forastera que treballava a la Base Naval del Port, com un tal Leopoldo Bosca...

-Vols dir?

-Eren temps difícils agreujats pel decurs de la Segona Guerra Mundial.

-Saps què et dic tanmateix?

-Què?

-Que la nostra història és quasi tota feta d'episodis frustrants. Fins i tot els nostres grans personatges històrics no s'alliberen de tenir en les seves biografies algunes taques ben lamentables.

-Amb qui penses?

-Pens en personatges com Ramon Llull, el general Weyler, Antoni Maura, etc.

-I què diuen de Ramon Llull?

-Que va deixar la dona i els seus fills per fer-se ermità.

-Aparentment és una malifeta.

-Així és. I del general Weyler?

-Que essent capità general de Cuba va dur a terme la política de concentracions.

-I això què era?

-Evacuar els pobles petits, cremar els habitatges, evacuar la gent i instal·lar-la a les ciutats. Una mesura brutal per tal que els guerrillers independentistes no poguessin tenir cap suport a la part rural. Poc li va importar si amb aquella estratègia d'estruia propietats populars, desarrelava per força la gent de ca seva i de la seva regió, si fomentava amb allò la malaltia pròpia dels camps de refugiats i la desnutrició.

-Caram! I n'Antoni Maura?

-Maura va fer responsable Francesc Ferrer Guàrdia, fundador de l'Escola Moderna, de ser l'instigador dels luctuosos fets de la Setmana Tràgica de Barcelona. El judici ho va ser tot menys imparcial. Ferrer era el cap de turc que havia de pagar pel que havien fet altres. Hi va haver protestes internacionals quan el condemnaren a mort. Però Maura no en va voler saber res. Signà l'ordre corresponent i Ferrer fou executat. Curiosament en Maura era advocat i coneixia les lleis i el que l'ètica significa.

-I el general Antoni Barceló, terror dels pirates algerians?

-El corsari Antoni Barceló és un altre d'aquests mallorquins que d'alguna manera defineixen la nostra història. Podríem dir que limità les seves accions a la defensa de l'Illa tot batallant sense descans contra la pirateria musulmana i també contra els anglesos per a recobrar Gibraltar.

-Sí. I doncs?

-Que al marge de tot això en fa fer una que li hauria d'haver fet caure la cara de vergonya.

-I quina acció reprobable al teu veure va ser aquesta?

-Allò del tinent Bustillos que es va enamorar d'una monja. Ella el va correspondre i fugiren tots dos. S'embarcaren i el capità Antoni Barceló fou l'encarregat de perseguir-los i capturar-los. Ja havien passat la mar, ja eren per devers Almeria quan Barceló descobrí el vaixell dins el qual anaven. Cert que ella era monja sortida del Convent sense permís i ell un desertor de l'exèrcit. Tot fet en nom de l'amor, que no coneix, quan és veritable, de cap casta de lligams. D'alguna manera en el cas d'ella era el que havia fet Ramon Llull però al revés. Aquest, abandonar el matrimoni per la religió. Aquella, deixar la religió per a fugir amb la persona estimada. Antoni Barceló no va voler saber res de tot això i el tinent Bustillos fou executat i la monja rebel tancada a pa i aigua fins que morí. Podia estar Antoni Barceló satisfet d'aquesta gesta?

-Supòs que no.

-Direm que alguns personatges mallorquins de gran volada foren aleshores herois i antiherois al mateix temps, segons la dèria del moment. El mateix passava dins la cultura. Posem per exemple mossèn Antoni Maria Alcover, gran filòleg, autor de les rondalles i del diccionari, sñimbol de la riquesa cultural d'aquesta terra si no fos perquè...

-Per què?

-Perquè va escriure una Història de la Inquisició a Mallorca defensant a capa i espasa aquella institució i arribant a dir que els nostres inquisidors eren més humanitaris perquè torturaven fluixet...

-Es collons!

-Es dolent saber massa dels personatges que hom admira. Però... No és estúpid enganyar-nos?

-De vegades perdonam a la gent pels seus mèrits en el camp de la milícia, les ciències, l'art o les lletres. L'autor pot ser un monstre i la seva obra magnífica. Com es compaginen aquestes coses?

-Per això és sempre arriscada la tasca de l'investigador.

-Però també necessària.

-Caigui qui caigui?

-Així és.