Refranys i acudits: Patrimoni de la cultura popular

El dia mateix del Firó, mentre estava esmorzant a la terrassa, ara que la primavera ens ha regalat unes temperatures agradables, sentia una conversa del meu amic i veïnat Pep "Pauló", veïnat de l'esquerra i d'esquerres, amb qui compartim pas comú als jardins, amb el seu net Sebastià.

- Que ja t'has dutxat? deia el padrí

- Si, responia Sebastià

- I que m'has deixat aigua?

- No, tornava a contestar el net

- Idò, "t'afaitaré en eixut".

Aquesta dita mallorquina, que té un significat prou evident, malgrat el padrí, la deia de broma, vos puc ben assegurar que agafaria uns quants bergants que han passat pel món de la política, per fer més matx que bé, i sense massa manifest "els afaitaria en eixut". Això ve, del temps en que s'afaitava amb la coneguda navalla de barber, que esmolaven en un aparell, abans de començar la tasca. En primer lloc, dins d'una bacina petita, havien fet l'espuma, tot emprant la brotxa que fregaven en una barra de sabó, i després untàvem la cara en diverses passades del que s'anava a afaitar, fins que estava prou reblanida per passar a l'afaitat. Tot això es feia en una de les antigues cadires de barber, que tenia un capçal per apoiar el cap, unes palanques per o pujar-la, segons l'altura, i unes altres per inclinar el respatller, per millor comoditat, tant del que estaven rasurant com del barber. La butaca, tenia un reposapeus, i era de metall esmaltat amb uns bons reposabraços. Això, ja quasi forma part de la història. Així mateix a Sóller encara queda una barberia clàssica, que no fa gaire va obrir i encara conserva  una d'aquestes butaques, que és un goig mirar-la.

Tot poble, disposa d'un bon grapat de refranys i acudits, que marquen el patrimoni de la cultura popular, la qual, a base de l'observació, era ben encertada.

El meu padrí per part de mare, en deia una que a mi em va quedar. "Diguem de què braveges, i et diré el que et manca". Un referent molt directe a la supèrbia, de segons quins personatges.

Mon pare, me n'afegí una que també és prou significativa "Ametller abundós arran de camí, agre segur". Amb un significat ben clar, que les coses que semblen més que bones i fàcils, poden dur amagat un contrapunt dolent.

Fa bastant estona, corria un "xist" com diu el personatge del President Montilla al programa de "Polònia" de  TV3; acudit seria el correcte en català; per cert reconèixer que Montilla ha fet molts avenços en la parla del català. El que és seu, és seu.

Bé, l'acudit, deia que: " Un home foraster entrava en una barberia se seia a la cadira de barber i demanava que l'afaitessin. El barber començava els seus preparatius i a la bacina on hi tenia el sabó, hi pega dues escopinades, acte seguit començà a fer espuma amb la brotxa El client estorat li diu:

- Com així ha escopit a la bacina?

El barber li contesta:

- No es queixi bon home, ha estat una deferència. Als del poble els hi escup directament a la cara." Val riure!

Fa un parell d'anys vaig conèixer una parella, Eva Maria Guasp i Miquel Horrach, que han fet una tasca encomiable, recollint arreu de la nostra geografia, gloses, cançons, endevinalles i dites mallorquines i que foren publicades en dos llibres, el primer "Noltros mateixos" i el segon "Més noltros mateixos", que vaig poder aconseguir un dia que vingueren a la nostra Vall i varen tenir la delicadesa de dedicar-me'ls. Ells dos es passegen amb una somera i un carret. És d'agrair-los que hagin deixat feina i hores, per fer aquest replec, perquè no es perdi, aquesta cultura tan nostrada.

Escriure les dedicatòries, ja que resumeixen, no tant el que ells fan, sinó la significança de no arribar a perdre les nostres arrels. La dedicada al primer llibre diu el següent: "A en Josep que sap estimar tot el bagatge de la nostra cultura popular" i en el segon: "A en Josep, que res en faci dubtar de ser qui som!". Com és lògic, a les persones que tinguin el mateix sentiment que es reflecteix en les dues dedicatòries, els hi recoman els llibres que per a mi són una joia.

Acab l'article, fent també una referència a un escriptor que m'encanta, tant el seu treball periodístic com en narrativa i novel·la pel seu estil, que ens acosta a un llenguatge planer i popular, i és en Gabriel Florit, gaudeix de llegir els seus articles, en la columna que té al Dbalears, "No vagi per dit". Ells és de Sineu, i jo vaig néixer a Palma, o sigui que sóc "llonguet". No vaig conrear el mateix llenguatge, i faig la meva quan puc, però admir al que el saben i el coneixen i també saben com emprar-lo que no és gaire senzill, fer-ho amb gràcia i la ironia que sol contenir.