Reflexió, reflexions, evocació i petites nostàlgies

Dia de reflexió. Sobre quins assumptes hauria de meditar la ciutadania el dia d'avui? Ho dic perquè sembla que tot ja està dat i beneït, que uns van sobrats, altres es fotran una nata catedralícia i els demés tractaran de consolar-se amb uns resultats dignes i segurament prescindibles. La jornada d'avui només serveix per donar una petita treva als polítics abans de l'estrés de l'hora dels valents. Els assessors preparan el discurs de la victòria del "Señor de los hilillos" o el d'acceptació del fracàs del seu espàrring. Al cap i a la fi els que botaran faran un alè quan encolomin el feix als que duen anys volent tornar i, rojos o blaus, qui les veuran de tots els colors seran les persones corrents que patiran més encara les arbitrarietats del poder. Guanyarà -i de carrereta- l'abstenció, l'única opció que avança en cada cita electoral. La crisi també fa tala en el sistema democràtic. Una qüestió de fe, de dubtes, de canvi de valors ... . Potser per aixó molts països han esborrat el dia de reflexió i altres numerets del circ polític del calendari. Malament anam -i hi anam a bastament- si unes eleccions s'han de decidir per la brusca de la gent que s'aclareix les idees unes poques hores abans de votar.

El jorn d'avui també ens imposa, als escrivents de mala pata com servidor, una certa mesura a l'hora de comentar els temes polítics. Una moderació que, ho reconec, solc passar-me per l'entrecuix. Avui faré una excepció, demanant-vos paciència per aguantar els viaranys per on em discorre la magrana a l'hora d'escriure. Voldria confessar-vos que duc una temporada tocat per una francofília contra la que no trob cura. Des de les breus vacances d'estiu a Bretanya estic ferit d'amor per França. Tampoc és que el meu coneixement del món sigui molt extens. Més aviat tot el contrari. Les Illes, Barcelona, una petita part d'Alemanya, un bocí de Bèlgica vist des de l'autopista, els departaments francesos del nord des d'una perspectiva semblant i un racó d'Armòrica. Però allà vaig veure un país que s'agrada. El narcisisme forma part del xovinisme gal que, mirat d'aprop, tampoc no sembla tan dolent. Tot està net, ben endreçat i tractat amb estimació. Als francesos els apassiona el seu país, se'n senten orgullosos. Per a ells no hi ha res millor ni més bell al món i, per això mateix, tracten de conservar-lo i millorar-lo. És una actitud. Els surt de dintre. També en podriem dir civisme, encara que el seu és molt diferent de l'alemany, format per innombrables normes no escrites que cal respectar. El civisme francès és una mena de compromís, quelcom que els ciutadans afegeixen voluntariament per fer un país més hermós. És exactament el contrari del que succeeix a ca nostre. Amb això no vull dir que la lletjor hagi desaparegut de França, però tenc la certesa que la brutor per quilòmetre quadrat és infinitament més elevada al nostre país -on l'incivisme forma part de les essències nacionals- i que els corrents immigratoris han reforçat les tendències autodestructives que han destrossat les nostres costes, ciutats i pagesia. L'altre dia llegia unes declaracions d'Antoni Pastor, batle de Manacor i he de dir que -sense que es converteixi en un precedent- estic molt d'acord amb algú de ca'l Pepé. Afirmava que "si la gent embruta, tendrà els carrers bruts". Resulta evident que els ajuntaments no poden posar un escombraire rere cada ciutadà esperant que llanci a terra un paper, bossa, envàs, capsa o botella; que la brutor no ve del cel, sinó de la creixent quantitat de porcs que circula pels carrers. Mallorca deu ser el lloc d'Europa amb més papereres i merda escampada. A Alemanya són una raresa, com també ho són els verros que escupen o pixen pel carrer, un bestiar bastant abundós a ca nostra. L'últim pic que vaig ésser per Mallorca vaig quedar amb els cabells drets per la quantitat de brutícia que des de Ciutat avança en direcció a Son Sardina, Son Reus i més enllà. No parlem ja del paisatje apocalíptic que ofereix el polígon de Son Castelló vist des del tren. S'hauria d'investigar l'ADN per esbrinar per què -malgrat l'escola- la diferència entre les nacions cíviques i les incíviques augmenta enlloc de disminuir. Una conseqüència més del fracàs escolar, supòs.

Però de França no just m'agrada el país o l'idioma. Si només fos això pensaria que es tracta de qulcom genètic, per ser fill de mare nascuda a Alsàcia, encara que amb un arbre genealògic cent per cent mallorquí. Darrerament m'estic empassant totes les pel·lícules franceses que puc, sóc un seguidor aferrissat de Jean Reno i Guillaume Canet, entre d'altres i m'adono que tenc un pòsit de música francesa a la memòria que segurament se m'aferrà de nin a la platja d'en Repic: Charles Trenet, Sylvie Vartan, France Gall, Françoise Hardy, Michel Sardou, ... . Però d'això en parlarem un altre dia. Idò!