Millor seria tancar el quiosc. Cera del Corpus. Les “quelitas" i el veïnat.

"La corrupció, segurament, és l'element més erosionador i més cridaner dels que hem esmentat. I certament hi han hagut casos tant en l'àmbit estatal com en el nacional que han palesat una actitud i unes pràctiques polítiques absolutament rebutjables i inacceptables." Quan les escriví (2003), poc devia imaginar lautor d'aquestes frases el que acabaria caient-li a sobre set anys més tard. La cita és del llibre "El futur de la nostra identitat", de Josep Melià Ques, l'actual president d'Unió Mallorquina. Vull imaginar que ara segueix pensant el mateix i que "les pràctiques polítiques" que pareixen generalitzades en el partit que dirigeix continuen semblant-li "rebutjables i inacceptables". Ho dic perquè UM té previst celebrar un congrés extraordinari el proper més d'abril i, al pas que va, sols hi assistiran -en el millor dels casos- ell i quatre amics. Cinc en total, amb sort. Si jo estigués dins la pell de Melià reflexionaria molt seriosament sobre la conveniència de tancar el quiosc -liquidar el negoci, diria sa Princesa- i posar-me a fer coa a l'oficina del SOIB. Si tantes empreses fan figa, per què no pot petar un partit polític? La crisi és la crisi.

És clar que la corrupció no obliga els partits polítics a tancar portes i dissoldre's. Ben alerta. Pel que estam veient, la corrupció produeix efectes beneficiosos per a les seves arques i en els comptes corrents dels qui la practiquen. No, no hi ha perill de quebra, ni de suspensió de pagaments. La corrupció és un bon negoci. El PSOE i el PP, amb tots els casos que tenen oberts a nivell estatal, no pareixen molt preocupats pel seu futur. UM sí. Per què? Pens que es tracta d'una qüestió de concepte. Els grans partits tenen una perspectiva de latifundistes, mentre que UM la té de petit hortolà. Sociatas i peperos reparteixen la porqueria en un territori extens, mentre que els uemites la concentren en un espai reduit. En poques paraules: UM té molts més corruptes (presumptes, per a la justícia) per quilòmetre quadrat que qualsevol altre partit d'Espanya (i possiblement d'Europa). Eren un munt i el caramull s'ha fet més gros amb les imputacions de Buils i Farrús i la fiança i la retirada del passaport imposades a Maria Antònia Munar. Els fòrums polítics d'aquest monstre anomenat Internet van plens, no just dels casos dels peixos grossos, sinó de les misèries de l'alatxó de poble. Hi ha qui demana que la fiscalia investigui cada racó on UM hagi manat. No els falta raó. Perquè -i deixem-nos de contes de fades i d'opinar allò que és políticament correcte- la corrupció dins UM era un secret a veus, ocult per aquesta mena de codi de silenci a la siciliana propi de les illes mediterrànies que també tapa la d'altres partits. Ai!, si les pedres parlassin,... i el formigó,... i el totxo, ... i l'asfalt, ... i els camps de golf,... i... . A Lanzarote, a poc que gratis torbes l'escalfor del subsòl volcànic, a Mallorca basta remoure quatre pedres perquè surtin un corrupte i la colla de còmplices que li riuen les gràcies. Per això, segurament, la corrupció és tan popular, acceptada, entesa com a normal i -fins i tot- beneficiosa per a l'economia. UM té una difícil regeneració, un futur complicat, perquè si el seu nacionalisme té un tret ben nostrat és aquest i no l'idealisme ingenu de Melià i els seus. O caixa o faixa, diuen els catalans. I la UM que coneixem -per moltes faixes que empri- és un partit de caixa.

 L'excap de gabinet de Matas, Dulce Linares, ha declarat que les decisions sobre temes de gran trascendència econòmica les prenia directament l'expresident. Entre aquestes, Linares esmenta el campionat de món de ciclismme en pista, el patrocini de l'equip ciclista Illes Balears, una eliminatòria de la Copa Davis i un Fòrum sobre Turisme i Esport, esdeveniments en què participà o que organitzà l'Instituto Nóos, presidit per Iñaki Urdangarin fins l'abril de 2006 i des de llavors per persones del seu entorn. El jutge que instrueix el cas "Palma Arena" ho té fotut. Pot cridar a la barra a mitja conselleria de Presidència i fer venir en Mates dels EEUU, però ho duu ben pelut si pensa cridar a declarar al gendre del rei, per molt que l'empresa que llavors presidia rebés sucoses sumes de doblers del govern balear. Aquí hi ha cera del Corpus, que li diuen. I si no canta tothom, no hi ha funció, és clar. En Pepote dormirà més tranquil i en Mates seguirà fent les Amèriques. Cas en via morta, cas tancat. Idò!

Em sent orgullós d'haver servit d'inspiració del darrer article del company i veí, Juan A. Fernández, a qui vull felicitar pel seu web www.cuinant.com . De galletes d'oli en faig més de cent a la setmana, per a consum propi i per a regalar a amics i veïnats. Fernàndez no esmenta com donar-lis la seva característica forma. Jo ho he solucionat amb un espelmatori. Més val enginy que esforç.