Madona Aina: les vostres mans han estat les darreres en tocar l'orgue de Fornalutx

Sí, madona Aina, vos haureu estat, de nom i de fets, l'organista que ha posat punt final a la història de tres segles (s. XVIII) del nostre petit gran orgue de Fornalutx, harmonitzant les tan solemnes funcions litúrgiques, alegres o tristes, de la meva estimada i mai no oblidada Parròquia de Fornalutx.

Vos, deixant d'acariciar amb vostres dolces mans el seu teclat petitó junt amb registres de sons i vostres peus de juguetejar flotants damunt una dotzena de pedals, després d'haver retirat la seva música excel·lent i vibrant, substituint-lo per un harmònium vell i escanyat durant més de 25 anys, el nostre orgue ha callat, agonitzant, ple de pols i teranyines, tant que ni uns dits d'amics, obligats per vostra oferta incondicional vers el poble, pogueren tocar-lo durant el vostre funeral i dir-vos el que vos tantes vegades havíeu sintonitzat:

"Trobarem a faltar el teu somriure,

dius que ens deixes, te'n vas lluny d'aquí,

però el record que ha deixat el teu viure,

no l'esborra la pols del camí."

Fou un honor, per a mi, d'estima cap a vos que el rector de Sóller Mn. Marià Gastàlver em donàs la paraula, acabada la Missa Funeral, poder pujar, passats 33 anys sense pujar-hi , els escalons de l'altar i proclamar, amb alta veu, replena l'església el prestigi de la vostre senzillesa , la generositat de la vostre entrega gratuïta a Fornalutx, l'art de la vostra bellesa callada i regalada de cor per amor a l'art des e l'any 1935. Tota una vida.

Jo, en aquells moments, un veia present, asseguda a l'orgue, acabades d'afinar totes les seves trompes, daurada amb or de primera qualitat la seva façana, amb els vostres ulls fixos en mi a través de tants de miralls que entorn vostre vaig fer col·locar perquè poguéssiu, encara que cara a la solfa contemplar la gran gentada assistent a baix i esser-hi, com tothom, a les celebracions veient l'altar de corcat tornat nou amb el valor mateix del seu primer dia; us admirava dalt el cor, voltada del nombrós "coro parroquial, entre el repic de notes solemnes, diumenges i festes; escoltava les vostres melodies romàntiques en les noces, celestials en les primeres comunions; plorava, emocionat, mut, en silenci, sentit els càntics, amb el qual tant sovint entonàvem, quan els fornalutxencs s'acimaven per anar-se'n al cel.

L'església estava plena més enllà de la plaça amb l'única finalitat de demostrar-vos l'amor que us tenim.

Mentrestant, pensatiu, me veia el passat, com present, costat vostre: aquelles Matines de Nadal, resades i cantades amb totes les llengües, units catòlics i no catòlics, de per si complicades, per a vos senzillíssimes. Res no us embarassava: el to de la sibil·la sortia lliure del a veu del nin o nina que la cantava, vos, a l'instant, acomodàveu l'orgue a la seva veu.

Vos sempre a punt: avui, amb misses cantades amb bateria pròpia, guitarres i violins; demà, sola d'alt el cor, en missa encomanada per a un difunt; als vespres, assaig cada dijous, al matí, per unes noces, feta i dita... vos en tot i per tot sempre.

Cada vegada que ens veiem dèieu: "Agustí, recorda quan..." i jo contestava "Si madona Aina, i tant que ho record..."

Jo vos devia una visita. D'haver-me, vos , avisat que la vostra anada a Palma seria de "no tornada", creieu-me hagués vingut a veure-us, en que hagués estat mitja nit.

Ara bé, mirau, madona Aina:

Ningú ens ha pintat el cel com lloca on s'hi reciten poesies, tampoc a on s'hi balla, ni a on tots som iguals, rient i menjant confits, entre columnes de marbre, cortines de vellut i cadires colrades d'or i diamants. En canvi, tothom està d'acord en dir que el cel és un cant etern a on els cors celestials entonen felicitat, regal de la tranquil·litat que dóna la bona consciència d'allò que hem fet aquí a la terra. Vos no cantareu, però sí, que tocareu l'orgue cèlic, astral, universal i el fill vostre estimat, en Jesús, la mort del qual en fatal accident plorareu llàgrima viva, us girarà les fulles de la partitura del vostre himne que per a vos els àngels han composat i així premiar-vos tot quant nosaltres no us hem pogut agrair.

El dia del vostre funeral, vaig abraçar els vostres dos fills, en Biel i en Tomeu, també la vostra filla Catalina. El premi seu és tenir els pares que han tengut.

Ara us vaig a dir una cosa que ja sabeu: jo estim molt na Rossana, la vostra néta. Veient la vostra fotografia de jove, podeu estar-ne satisfeta, ella, que tant usa va guardar, és clavada a vos.

Gràcies, madona Aina. Vos estim.