La política els cria i la justícia els aplega (o no). Petites ridiculeses i manipulacions

En Mates duu dies cantant "La Travaiata" davant el jutge Castro i ja tenim la Seu plena d'ous. He esmentat el meu escepticisme sobre el resultat final de tots aquests casos oberts contra la corrupció política a les Illes. Bàsicament perquè sóc d'aquells que s'escolten allò que la saviesa popular ens diu des de fa segles, que no hi ha res més tort que la Justícia. Per a mi, l'únic valor que té el rosari de compareixences il·lustres (i no tant) a la barra dels jutjats, és l'exemplaritzant; tot i que també sobre això tenc els meus dubtes. Vull imaginar (ingenu de mi) que na Munar, en Nadal, en Vicens, en Cardona, sa madona del pot de Cola Cao, en Pepote i tot el bestiar consemblant, senten una mica de vergonya quan es veuen exposats a l'escarni públic. Però, alhora, sospit que d'això -de vergonya- com que no en tenen, en tenen poca, o no en van sobrats, no poden sentir-ne gaire. Segons la llei tots són presumptes delinqüents, encara que -feta la llei, feta la trampa- se'ls ha d'aplicar la presumpció d'innocència. És a dir que d'entrada són una mena de cor virginal de monges clarisses assatjades per un estol de fiscals i jutges libidinosos. Tenc la intuició (compartida per molta més gent) que de tot aquest embull gegantí en sortiran, com a molt, un grapat de comdemnes per als actors secundaris. Un escarment per als més beneits de la colla -per dir-ho d'una manera entenent- precisament per això, per ximples. Dos anyets a l'ombra i a continuar gaudint de la vida, que són dos dies, fotre! Mirau si no com en Mates i na Munar s'espolsen les puces cap en Ballester i en Nadal, respectivament, i així cap avall. Com deia algú: els plats romputs els acabaran pagant el bidell i la dona de fer feines. Ull idò!

Dels 325 milions d'euros robats o malbaratats durant la legislatura 2003-2007, ni parlar-ne. Es convertiran en fum, ningú els tornarà a les arques públiques, aquelles que entre tots contribuim a omplir. Vist i no vist, màgia potàgia, s'hauran esvaïts. On han anat a parar els més de seixanta milions de sobrecost del Palma Arena? Perquè eren doblers de veritat i no billets de Monopoly, encara que ens ho acabaran fent creure. De les fortunes que han sortit del no res gràcies a requalificacions urbanístiques, contrates irregulars i altres herbes resulta impossible fer números per manca de zeros a la dreta. A DdB un tal Joan Gelabert convertia a pessetes aquests 325 milions d'euros expoliats als illencs pels polítics corruptes: 54.172.950.000 pts. i els dividia per la població de dret el 2007. Segons el seu càlcul aquesta colla de xoriços impresentables (presumptes) haurien fotut 77.389 pts. a cada ciutadà balear major de devuit anys (52.561 pts. comptant nadons, infants i joves). Si dividim la xifra del robatori pels vots obtinguts per cada candidatura a les eleccions del 2003 resulta que, aplicant "sa repartidora" els podrien haver caigut 285.376 pts i 1.707.794 pts respectivament a cadascun dels votants del PP i d'UM; encara que com es sabut, d'ençà d'en Robin Hood, els lladres han deixat de ser generosos. Si d'indemnizar els votants de l'oposició es tractàs, el pessic seria de 518.456 pts. per a un votant del PSOE i de 1.446.347 pts. per a un del Bloc. Per anar tapant forats, millor que la grossa de Nadal. Els votants en blanc i els abstencionistes contribuiren a la causa general de la corrupció i a l'enriquiment dels xoriços amb la gens despreciable suma de 199.855 pts. Sobren els comentaris.

Escrivia que la política els cria, els ensenya a compartir el poder, a repartir-se el pastís (...i quin pastís!) i que la justícia els aplega (o no, perquè la impunitat també existeix, vés!). Avui es veuen als jutjats; demà, el més a prop que estaran de la presó serà quan passin per la carretera de Sóller. Tenc per cert que jo i la immensa majoria dels que ara em llegiu -sense mai haver tocat un euro alié- correm més risc de ser a l'altre costat de la bardissa que en Jaume Matas o na Maria Antònia Munar.

La mitja horeta matinal de TV3 que em concedeixen els meus menuts em permet observar les petites ridiculeses d'alguns personatges. Per exemple na Maria Pau Janer repetint un pic i un altre als debats allò de "nosaltres a Mallorca". Sembla una al·loteta acabada de sortir d‘un internat de monges d'altre temps. La petita manipulació és que el director del programa, Josep Cuní, la convidà a parlar del pas de Munar pels jutjats, però evità convidar-la per fer-ho del seu (de na Janer) antic amic, Jaume Mates. Per no ferir sensibilitats. Qui sap, igual es fot a bramar. Cuní és un mestre en aquests afers. Dijous comnentà una enquesta d'El Periódico (el diari de capçalera dels "sociatas" catalans) sobre les perspectives polítiques de Joan Laporta i -en paral·lel- ho féu sobre les de la candidatura xenòfoba de Plataforma per Catalunya. Com l'aigua i l'oli. Però com que l'oli deixa taca...