In memoriam

No és freqüent dedicar aquesta secció dels col·loquis setmanals a necrològiques. De fet, molt poques vegades llegesc esqueles mortuòries en els diaris, doncs a la meva edat és quelcom que em deprimeix molt. He comès, per aquest motiu, oblits imperdonables en tot un seguit de casos, puix que els parents del mort no sempre avisen i un no llegeix per costum, és el meu cas, determinades pàgines de premsa. Però la persona de la qual vull parlar aquest cap de setmana no hem podia passar, pel que fa a la seva mort, gens desapercebuda, ja que em telefonaren per a comentar-me la pèrdua nombrosos amics. I és que la setmana passada moria en el sanatori de Caubet l'estimadíssim amic Michel Cardell Calafat, nascut a França de nissaga sollerica. Havia complit els vuitanta anys i la dissort ha impedit que pogués estar uns anys més entre nosaltres, però aquest maleït hivern siberià el se n'ha duit a una vida millor, a la merescuda transcendència. Coincidia amb aquest falliment nostra i proper, el d'un escriptor peninsular del qual tots em llegit alguna cosa, Miguel Delibes, i aquells que bé el coneixíem el qualificaven de gran escriptor però també d'home bo i honrat.

En el cas de Michel podríem dir el mateix, bon dominador de l'escriptura per la via riquíssima del record i sobretot i per damunt de tot, un amic de debò i una excel·lent persona, franca, lleial, amable, divertida, amic de la conversa, respectuós, i, no oblidem això, un gran solleric, solleric d'esperit i de vocació com es desprèn dels articles i llibres publicats.

-Sí. Però al mateix temps Michel representava la reraguarda de tota aquella gran generació de sollerics-francesos que des dels temps de Jovellanos al primer terç del segle XX dugueren a bon terme, en la majoria de casos, molts negocis en aquell país i amb aquells capitals, Sóller prosperà i es convertí de poble en ciutat. Michel va viure a França, essent al·lot, tota una època tan perillosa com apassionant, dramàtica i històrica en majúscules, dons els seus familiars s'havien establert a Normadia. Visqué els temps de la depressió econòmica que havia començat a Wall Street i es va estendre a tota Europa, visqué l'esclat de la Segona Guerra Mundial i la terrible invasió dels nazis, els temps crítics i profundament trists de l'ocupació alemanya, el desembarcament aliat el dia D, una experiència que també va viure en directe i des del primer rengle, i llavors, la pau, els ajuts del Pla Marshall, etc., etc.

-Així és, testimonis aquest que ha deixat ben reflectits en els seus llibres de memòries. Casat amb una mallorquina i avi d'una nombrosa família, en Michel va dur endavant diferents negocis i afeccions. Una d'aquestes era la de navegar com exercici d'esplai per les nostres costes. També li agradava molt la lectura i pertanyia a diverses associacions culturals. Per tot arreu estimat i molt ben considerat. Una vida que podríem resumir en l'itinerari de Contances a Sóller, o si voleu, de França a Mallorca.

-Vaig parlar amb ell uns mesos abans de Nadal i la seva conversa era ben animada. Conversàrem, precisament, sobre el tema dels sollerics que quan ell era infant estaven establerts a França i també dels vaixells comercials sollerics que exportaven taronges a aquell país. Tenia il·lusions, tenia projectes. Però la malaltia i la mort ens sorprèn quan no ho esperam ni sospitam. La mort és com un fantasma que sorgeix de les ombres quan tenim una feina a mig fer. Assistí Michel a la majoria de presentacions dels meus llibres amb la lleialtat d'un gran amic. Però ja no ho pogué fer quan els dos darrers. Algú em deia que aquest hivern ha estat, i ho ha d'ésser encara, fatal per a tots aquells que pateixen dolences de malalties respiratòries. Però com dic, la mort ens sorprèn sempre.

-Fa pocs dies vaig assistir en el teatre municipal a la projecció d'un magnífic documental sobre Albert Camus, les seves arrels amb les Balears i Alger, els aspectes que marcaren la seva vida i, especialment, les tràgiques circumstàncies que determinaren la seva mort. Això m'ha fet ganes de rellegir Le premier homme, l'obra de Camus editada post mortem, que és, per tant, una obra inacabada, espècie de llibre de memòries. I me n'ha fet ganes de rellegir-lo perquè en aquestes memòries hi ha coses que em recorden algunes vivències que Cardell va explicar en els seus escrits, fos amb el suport de llibre, fos en les seves col·laboracions periodístiques.

-I com va ser la mort de Camus?

-Morí en accident d'automòbil el 4 de gener de 1960. Treballava aleshores en l'obra esmentada i dins la seva cartera aparegueren 144 pàgines manuscrites. Són uns textos on reflexiona, precisament, sobre molts dels temes de la nostra conversa d'avui, i entre d'ells, les fatigues de la vida i la presència inesperada de la mort. Llegesc, per exemple: "la pura passió de viure enfrontada amb la mort total, ell sentia avui que la vida, la jovenesa, els ésser li fugien, sense poder salvar res d'ells, abandonat a la única esperança cega que aquesta força obscura que durant anys l'havia alçat per damunt dels dies, alimentat, vent tota mena de circumstàncies, destí que donava amb la mateixa infatigable generositat, raons per a viure, raons per envellir i raons per a morir..."

-Pensaré en Michel quan passi prop de la discoteca "Barbarella", que ell en bona part instal·là com a responsable de la luminoteca. Hi pensaré quan s'esmenti la figura de l'arxiduc Lluís Salvador perquè ell era part molt activa de l'Associació d'Amics de l'Arxiduc que ens recorden el seu llegat cultural. Hi pensaré aun passi per Can Pastilla, vorera de la mar, on ell vivia habitualment. Allà on estigui, que ha d'ésser un bon lloc perquè mai no va fer mal a ningú, que descansi en pau.

-Així serà.