Excuses i reparacions. La refundació del capitalisme i l'adéu al benestar

L'Església té un mal paquet amb aquest embull dels capellans pederastes. A servidor no li ve de nou. Frares, monges, mossens i altre personal del mateix ofici són, al cap i a la fi, éssers humans, amb virtuts i febleses. Hi ha sants i degenerats, com a la societat en general. Cap sorpresa. El cançoner mallorquí està farcit de gloses que fan escarni de la debilitat per la carn dels eclesiàstics. "Mon pare quan vós vàreu partir / a ca nostra vengué un frare. / Me dóna un confit a mi / i besades a mumare." El que va d'abans a ara és que avui la gent ha perdut la por a parlar i a denunciar els fets i a l'Esglèsia no li queda més remei que reconèixer-los, desfer-se en excuses i reparar amb doblers (quan pot) les malifetes dels seus membres lascius, molts dels quals -altra en faltaria!- acaben a la barra. Demanar perdó i tapar el mal amb doblers és una vella estratègia. Alemanya duu decenis disculpant-se dels horrors del nazisme i pagant un delme etern a l'estat d'Israel. El Vaticà mateix reconegué la seva complicitat amb el feixisme italià i demanà excuses per la seva actitud. Però no tothom ho fa. Els EE.UU. mai no demanen perdó pels molts desbarats que han fet i fan arreu del món. Mentre Sèrbia no té més remei -si vol entrar a la Unió Europea- que reconèixer els crims comesos a Bòsnia, Turquia (en la mateixa situació) es resisteix a assumir la seva responsabilitat en el genocidi armeni.

L'orgull, la supèrbia, de moltes nacions les impedeix reconèixer els errors del passat, admetre'ls, demanar-ne perdó i reparar els danys causats. Espanya la que més. Seria raonable -encara que mai ho farà- que l'estat espanyol es disculpàs pel genocidi dels indígenes americans, per sotmetre'ls durant segles a unes condicions de vida properes a l'esclavatge i per espoliar les seves riqueses. Seria just que Espanya ho reparàs i reemborsàs l'or i la plata que s'endugué -robà- d'aquelles nacions. Mai no succeirà, evidentment. Però l'estat espanyol sí que entén de "deutes històrics". Anam pel tercer o quart pic que Madrid compensa el "deute històric" amb Andalusia; tot i que ningú no ha pogut esbrinar quina mena de greuge poden haver patit els andalusos per part de l'estat. A les colònies interiors, les que patim l'espoli fiscal espanyol, ningú ens parla de rescabalar segles d'anar-nos xuclant una part de la riquesa que produim. Li diuen "solidaritat" i sembla que és el més natural de món. Qui esperi disculpes d'Espanya que agafi una cadira i esperi d'assegut. Idò!

Quan fa poc més d'un any, arran de la crisi financera internacional, en Sarkozy parlà de la refundació del capitalisme, vaig estar a punt de creure-m'ho. Fou un moment fugaç, un llampec...; però no m'ho vaig empassar. El gabatxo és un homenet massa curt, no sols de talla, sinó de poder i d'influència com per tirar endavant una iniciativa d'aquest embalum. Llavors, potser, "le petit Nicolas" anava molt bufat, es sentia tot un gallet per haver-se fet amb un pardal de dona com na Bruni i, xovinista com tots els francesos, es creia l'amo del món. Tanmateix els fets l'han contradit. Si alguna cosa ha sortit reforçada d'aquesta crisi ha estat el capitalisme i si alguna n'ha patit les conseqüències ha estat la societat del benestar, l'antic model socialdemòcrata oposat al liberalisme salvatge i golafre. A veure si m'explic: a mi se m'ha passat l'etapa (llarga) d'ingenuitat (no del tot, ho confés, perquè sempre perill de recaure) i no crec que les voltes que dóna el món siguin producte de la casualitat o del fatalisme, sinó el resultat d'una mena de llei física. Les coses són com són perquè així toquen ser i no d'una altra manera, encara que sovint ens vulguin vendre el contrari.

Quan, producte del seu mal cap, algunes entitats financeres començaren a fer figa, els estats les van socórrer per evitar mals majors. Els doblers públics serviren per evitar el desastre i -com deia un economista- es van socialitzar les pèrdues. Cert és que els estats recuperaran els doblers, però la broma no els sortirà de franc. Primer, perquè segueixen sense poder intervenir en les decisions del món financer. Segon, perquè l'ajut sense condicions només ha servit per reforçar el sistema preexistent, sense propòsit d'esmena. Ara, als estats no els queda altra solució que passar als ciutadans la factura de l'orgia financera. La ciutadania pagarà dos pics, primer per socórrer els bancs i ara als estats per reduir el dèficit originat per aquella operació d'auxili. Augment de l'IVA, congelació de salaris i de l'oferta pública de treball, reducció de la despesa social, jubilació als 67 anys, ... Quin panorama! En ZP i el seus col·legues tenen la societat del benestar en liquidació. Això sí, segons les estadístiques els milionaris d'Europa i dels EE.UU. són més rics que abans. Quins collons!