El sentit de l'humor i la lluita per canviar el món

Darrerament i malgrat a vegades no m'acompanyi massa, així i tot faig el possible ja que estic convençut que és molt saludable, el darrer que es pot perdre és el sentit de l'humor. Intentar, malgrat a vegades és difícil, capgirar les situacions "fotudes" i intentar treure d'elles el caire humorístic. Sinó, "morta na Linda i els set quissons".

Tot això ve, perquè farà una setmana, en un programa d'una televisió nostra, es xerrava d'una frase que s'empra molt a Mallorca. "Ja tenim la Seu plena d'ous" i el que em va fer més gràcia, no va ser la frase en si, sinó que feren el compte de quants d'ous cabrien a la catedral de Palma. Mai se m'hagués ocorregut fer el càlcul i com em donaven la feina feta, vaig parar l'orella i conseqüentment treure el meu bloc d'anotacions i la ploma. Resulta que pels metres cúbics que té la seu, i fent un càlcul del cubicatge d'un ou, n'hi cabrien uns cent noranta milions de dotzenes, i arrodonint, devers dos mil tres-cents milions d'ous. Inevitablement, tant la meva dona, com jo vàrem fer un esclafit de rialles, imaginant-nos tots els ous -complicat el procés d'imaginació- dins la seu.

Un cop començat amb una notícia una mica divertida, passaré al bessó del que volia escriure.

Ja sabeu que pens que hi ha bastants persones, gràcies a Déu, que amb el seu esforç, ja siguin coneguts, populars o desconeguts, amb la seva tasca hauran ajudat a canviar el món. Ja no dic de manera global, que si també, però han canviat el seu entorn i ha aconseguit que fora més harmònic. També dir que molts d'ells i d'elles, del que també n'he escrit, moriran en el camí de l'intent, i que la seva vida no serà en absolut en va, sinó tot el contrari, ben profitosa per l'èxit dels que creiem i lluitam i hauran deixat un testimoni de vida, no de mort, que és el que els esclavitzadors del món volen que creiem, que res es pot canviar i ens derruirem  mancats de l'esperança del canvi. I no és així. A més neixen persones que agafen el rol, quan les altres finen, per a continuar la seva tasca, com és el cas de Vicent Ferrer, que ara em ve a la memòria. I a ells i elles, no els importa més que seguir i continuar fent la tasca dels qui els hi entregaren el testí, per a continuar fent camí per aconseguir un nou món amb més harmonia del que el trobaren, al manco en el seu entorn. Molts lluitaren fins a la mort, sense violència, per aconseguir aquest nou món on la vertadera vida, sigui el seu paradigma, i impedir amb les seves possibilitats, que la fosca, la ignorància, la misèria, i l'esclavatge, estengués els seus dominis. Aquestes persones, es poden equivocar mil  vegades, però està més que meridià, que les equivocacions, formen part intrínseca de l'acció i de la recerca. Qui no es mou, ni fa res, teòricament, mai s'equivoca. I no devem creure que les "equivocacions" ens debiliten, ans el contrari, ens enforteixen, ja que coneixem de bell nou, el que no devem fer o devem fer d'una altra manera.

La situació en que es troba el món, ens està obligant a tot un replantejament de coses i situacions. S'ha arribat a una crisi no conjuntural com altres, sinó estructural, el sistema en sí, no dóna les respostes correctes a les necessitats de la població mundial. I a partir d'aquesta afirmació, les contradiccions del sistema es fan més notòries de cada vegada més. És necessiten nous líders, però d'una pasta diferent. Els vells paradigmes han començat a caure a trossos, des del financer, arribant al del consum. L'especulació, "el pelotazo", les maneres econòmiques d'abans, no serveixen i s'ha vist i provat. Ara els governs precisen esser imaginatius per afrontar la situació i no ho són. Ho estan intentant arreglar amb pegassos, sense anar al bessó real de la situació que ha provocat la crisi. Sembla que l'avís, no els està servint de res. És com si un malalt amb la cama amb un inici de gangrena, tot el que se li donés, fos un antiàcid per fer millor les digestions.

Deix una afirmació de Francisco Longo, professor d'ESADE i expert en gestió publica, que feu en el  programa "Singulars" del canal 33: "Vàrem inventar la política, per fer viable allò que és necessari" i una altra "Cal civilitzar el futur".També afirmà, i estic completament d'acord, que els polítics els hi ha faltat visió i coratge per a liderar la crisi.

I jo afegesc que les polítiques que esclafen un poc més als més dèbils, no en tenen de futur.

És ara quan els polítics han de mostrar el seu calat, i no el seu llautó. És ara quan la ciutadania els ha de posar a les cordes i demanar-los comptes, ja que tenen una responsabilitat, i que per a ella, així hauria d'ésser, i per desgràcia no sempre ho és, han entrat dins del món polític. Ara també, es veuen si les sigles dels partits, corresponen de veres al que indiquen. Exemple, com un partit que es diu socialista, fa polítiques, corresponent a una social democràcia descafeïnada, on els drets adquirits pels treballadors, durant molts d'anys de lluita, estan a la corda fluixa. Al mateix temps, que també es veuen i contemplen les accions dels diversos sindicats. Que pel meu parer, estan més preocupats en "nedar i guardar la roba", que amb les vertaderes accions que haurien de fer, per a representar de la millor manera, als que diuen representar.