El papa ha proclamat “any sacerdotal" el 2009. Deixau-m'ho dir (I)

Som conscient que la meva responsabilitat pública i "missionera" és inexistent dins Sóller i, manco, dins les nostres parròquies, si miram la vida a través de les etapes en que unes se maten amb les altres i s'anul·len mútuament, enterrant les darreres a les primeres, el més endins possible, perquè, així, no molestin, ni destorbin els redols a on era escoltada la teva paraula: ara que, si miram la realitat de la història que ens obliga a veure que els deures, que les obligacions, que els oficis, que els responsabilitats, que "els ministeris sacerdotals" s'han de donar la mà i han de formar cadena fins al punt que unes i altres siguin eficients de part a part de temps i fer que perdurin les essències dels compromisos rebuts a favor del poble, així sí hi tenc a dir, la meva paraula davant un any que el papa, Benet XVI ha proclamat "sacerdotal", així jo no entraré dins terra d'altri aixecant la meva ploma i manifestant el meu parer malgrat el meu càrrec, actual, no tengui ni vot, ni mot.

Dins el clero la història es repetix al revés.

Com si fos ara, record que entorn als anys 60 l'església vivia i experimentava la volta dels graus predicada i enlairada pel concili vaticà II, convocat, segons ell, amb inspiració divina per Joan XXIII. Els joves capellans presentàvem unes característiques evidentment notòries davant els "parroquians" i irregulars i irreverents davant els capellans majors. El jove vicari, moltes vegades era reprimit pel seu Econòm (no hi havia rectors) ara que, jo puc dir que Mn. Miquel Femenia, el de Campanet, la seva primera parròquia m'estimà i dirigí com fill predilecte.

El caràcter llibert que mostràvem entre jovenets i jovenetes, excursions mixtes, elles amb pantalons, vetllades fins a altes hores dels vespres en el saó parroquial, era cosa nova, ben vista pel poble, vergonyosa per certs capellans d'edat.

Esborràrem la coroneta del nostre cap, rotlle petit de cabell tallats i rapats per demostrar el caràcter segellat "in aeternum" del sagrament de l'ordre.

Penjàrem la sotana, vestírem com tothom. Viure al mateix aire en el qual s'ha d'actuar i servir és condició indispensable per treballar amb encert. Vestir diferent significava per a nosaltres admetre distinció de nivell, desigualtat de nom.

De donar l'esquena durant la celebració de la missa, passam a donar la cara i de celebrar-la amb llatí a dir-la amb la llengua vernacle. Això no significava que quan ens donava la real gana i els feligresos ho demanassin no cantàssim en la vigília de la patrona "completes solemnes" com antigament, o la missa gregoriana "de Angelis" el dia de Pasqua. Entràrem dins l'església bateries, guitarres, violins, balls i xeremies.

Al catecisme no cridàvem els nins per venir-hi. Venien cantant i botant els diumenges capvespre, i més encara, tots els dies jugaven en torn a la parròquia i s'hi amagaven quan entre ells la corrien a tancar-se dins els confessionaris.

Els confessionaris deixaren de ser l'examen de consciència i de paraula declarar-se pecador davant un pecador. Pensar-hi em turmenta. Era l'obsecació del precepte Pasqual amb la tarja quaresmal que donava fe, "ha combregat amb mi", i de les "missions populars".

No era el poble que anava darrera la parròquia, la parròquia entrava dins el poble. La parròquia bategava el cor del poble i el poble feia bategar l'esperit de la parròquia. La parròquia es veia pels carrer a tota hora i el poble omplia de joves i grans la parròquia que com casa seva adornaven, netejaven, i pagaven les seves despeses rics i pobles.

I per què escrit això en aquests moments?

Els qui estimam la renovació, que el Vaticà II impulsà a l'església a favor de l'home que cerca Déu, creim que un grup vol donar la volta cap a la situació d'abans. L'home d'avui, savi, creient i no creient, cerca la veritat i no va de flors, ni floretes. Potser, cert, tampoc necessita el que, per primera passa, li donà, en aquell temps l'església amb en Joan XVIII, però de cap manera podem tornar al Concili de Trento, de Pius V (1570).

No renegam del passat de la nostra església, mare que amb dolors ha donat a llum innumerables sants fins i tot, sants que no estan dins la seva llista, desconeguts; d'altra banda no volem que ningú, com nous heralds fustigant la renovació conciliar, tanqui finestres a l'aire fresc que li obre l'exercit i papa bo, i més quan l'home no creu en res, ni en ningú, donada tanta descomposició per corruptes que es presenten com "Els grans del món" tot i que futbolistes, toreros i mirin el cel amb les mans juntes abans d'entrar dins el perill.

En el proper article us parlaré d'aquest nou invent de capellans joves que sembla intenten capgirar i tornar de nou al Vell Testament d'amenaces i cerimònies, amb menyspreu als camins de recerca continuada cap a la llum.