Al volcà, Eyjafjalla, que ens ha embrutat mig cel, què puc dir-li?

Res no puc dir al volcà, Eyjafjalla, tota vegada que el llibre de geografia de la meva escola el passà per alt i, sols, apuntava -a dalt de la bolla de tot el món- una gran illa, Islàndia, dins l'Atlàntic que, segons el mestre, era d'origen volcànic i que els fenòmens glacials la feien bella.

Jo, ni el seu nom sé pronunciar.

Per més que fos ignorada, fa dues setmanes que el seu lloc de relleu afectat, sempre, per vents càlics i volcans actius, s'ha donat a fer conèixer pels seus malfets embrutant mig cel amb cendres ígnies i negres núvols, corrent d'una banda a l'altra, sense aturall, ni control; ferruginós el volcà no ha deixat passar ni déu, fossin les que fossin les seves necessitats. Ell ha volat per on li ha donat la real gana, per contra ha manat quedar aterrats milers d'avions i llurs passatgers i ha baixat les ales a centanars d'hotels que esperaven fer l'agost durant les festes de Pasqua.

Ignorant jo d'on ve aquest procés, inesperat, creat per la mateixa naturalesa, volent, jo, escometre'l, amb bones paraules, en el meu senzill article, no he tengut altre remei que anar-m'en a ca l'amic i mestre, el poeta clàssic, llatí, que nasqué 70 anys abans de Crist, a Màntua (Itàlia) i demanar-li manllevades les seves lliçons, apreses per ell contemplant el volcà Etna, que tan extraordinàriament cantà, amb 640 versos. Les meves paraules no són exactament les seves, però, sí, ho són les seves idees, o al manco en elles m'hi he inspirat.

Som-m'hi:

En primer lloc he de dir que ningú no es deixi enganyar per la fantasia dels poetes. No és just pensar que Déu es rebaixa a rentar la gargamella de clots insontables, infectada per un foc més negre que vermell, que mescla en un mateix cos el fred amb la calor, la humitat amb la sequetat, la blanor amb la duresa; els déus tenen millors feines i més nobles com són els treballs d'escampar les llavors a través dels camps i d'encaminar els rius per llimar les roques i fer que l'aigua devalli, com serpent, amb cascades gegantines, per tal que l'home tengui aliments abundant i aigües fresques a tota hora.

Pot ser que els poetes siguin mentiders i inflin la imaginació de idees absurdes; així i tot són intel·ligents.

Si la muntanya no soterràs canonades en totes les direccions les fonts no tendrien camins per l'aigua que cerquen les aus i el bestiar; si la muntanya no fes cambres secretes, inabastables, no dominaria ella els vents quan s'hi amaguen per dormir-hi. Les nostres coses, ocultes segures, són insegures les que veiem certes.

Potser, arreu, trobam pous on la llum mai no hi ha entrat, a on sempre hi és de nit, a on creiem que hi regne el caos i segurament d'ells ens en surt vida.

Cap profesia hi ha més creïble (si m'és lícit creure en elles) que la que diu que el món, prest o tard, tornarà a ser així com va néixer. El que veiem no és com pareix. La fúria dels vents que ho destrossen tot, amb el seu mal caràcter, converteixen la malaltia en salut. El foc demana la seva autoritat i el vent hi posa la seva força. Als dos els hi agrada ser vist de lluny i no es deixen tocar. Les roques ballen per sí soles, s'enlairen i cauen per la força dels seus braons. Huracans es diuen els vents més valents. Aire els que descansen. El renou del foc que vomita el volcà porta el vel dels endolats d´una funerària. A on és el mal? A on el bé?

Ningú de nosaltres no vol sofrir ignorància, vol saber què passa baig els nostres peus, veient que foc tan potent atura les nostres mans. Per a nosaltres seria un plaer, humà i diví, conèixer tan de misteri. I malgrat el mal que ens ha fet Eyjfjalla, en mig de dubtes no resolts, consideram aquestes marevelles dignes de tenir-les en compte. Cap obra sortida de les mans de l'home és tan prodigiosa i desconcertant.

Sols ens queda ser vigilants, valents i forts.

Apresa la llliçó del cant de Virgili, amb paraules meues diré el que n'he tret.

Tanmateix es veu que l'home no ha fet el món (gràcies a Déu), però, sí, que el món està fet perque l'home en ell hi camina per superar i superar-se.

I el que em deien mon pare i ma mare: " No hi ha mal que per bé no vengui. El món vola i redola i nosaltres amb ell".