Església

L'home és l'ésser, que viu més de futur que de present. Viure de futur és tenir uns objectius i unes metes cap on s'encamina tot l'esforç i la fatiga. Però, a voltes, somnia tant el futur que inconscientment va cremant etapes de la seva vida sense viure-les; simplement les "crema". I aquest pegar bots dins la vida engendra uns espais buits que fan consistir l'existència humana en una sèrie de baules disperses sense que tenguin una connexió harmònica per a formar una veritable cadena que en diem una vida.

Quan els cristians proclamam la reialesa de Crist, no feim altra cosa que expressar amb paraules humanes la sobirania total i absoluta de Jesús sobre el món creat i increat, sobre el visible i l‘invisible, perquè Déu l'ha fet seure a la seva dreta dalt al cel, per damunt de tota potència, autoritat, poder i sobirania, i per damunt de qualsevol altre nom que es pugui invocar, tant en el món present com en el futur. Déu ho ha posat tot davall els seus peus (Ef 2, 20-22).

Que Jesús fes negocis no consta en l'Evangeli, però, com a fill del fuster de Natzaret, segur que aportava amb el seu treball el necessari per a l'economia familiar; i, com a home inserit dins el teixit social del seu temps, segur que tenia ulls per mirar i orelles per escoltar. Tot l'ensenyament fet assequible amb paràboles el treu de l'experiència viscuda dia a dia. El camp, els ramats, els pastors, els negociants, els inversors, administradors... Segurament degué sentir comentar més d'una vegada el temperament emprenedor de tal o qual persona, i el caràcter apocat i temorenc de tal altre.

Hi ha circumstàncies i esdeveniments en la vida que es viuen més intensament el temps que s'esperen més que quan es fan presents. Així, la il·lusió d'un infant esperant el regal de reis o un dia d'excursió; o els adults quan programen unes vacances, o en l'espera del primer fill o del primer nét. Això vol dir que hi ha una idea obsessiva que ronda la imaginació, fa sublimar l'objecte de l'espera i quan aquest arriba no ens troba desprevinguts. Jesús apel·la a aquesta il·lusió esperançada quan parla de l'actitud de vigilància per a adonar-nos del pas de Déu en la nostra vida, perquè pugui entrar a casa nostra i sopar amb ell i ell amb nosaltres (Ap 3, 20). La il·lusió, en aquest cas, no és pura fantasia humana sinó un do que en deim fe. La carta als hebreus ens diu que creure és posseir anticipadament allò que esperam, és conèixer realitats que no veiem (He 11, 1).

Ho ha dit el capellà, o ho ha dit el mestre..., un temps eren arguments suficients per a seguir o no un comportament moral. Avui, desgraciadament, pel que suposa de peresa i comoditat i ... altres herbes, per a molts, l'argument principal és: "Ho ha dit la Tele". Si deim ho ha dit Jesús, és el mateix que dir: "Ho ha dit en Pere-peixet". Jesús està en descrèdit; no se l'escolta; no interessa. I, tanmateix me resistesc a admetre que Jesús està en descrèdit. El que pot passar, i passa, és que els qui parlam en nom de Jesús, capellans, pares, educadors, no acabam de ser coherents amb el que ensenyam.

Crec honestament que en Jesús no se li ha de descartar el sentit de l'humor i de la ironia fina, com a tot ésser humà. I tot i que acaba de dir als fariseus i als partidaris d'Herodes, que li plantegen el problema de l'ocupació romana del país, la terrible paraula "hipòcrites", té una sortida del tot original que els deixa desarmats. L'argument, encara que ple d'ironia, clou: Retornau al Cèsar això que és del Cèsar.